La veritable història de Sant Jordi

Hi havia, fa molt de temps, un jove anomenat Jordi. Havia viscut com a camperol tota la seva vida fins que un bon dia decidí viatjar. Volia veure un drac, sempre li havien fascinat aquests éssers capaços de llençar foc per la boca.

El seu pare li havia deixat un ase per que viatgés de pressa i còmodament. En Jordi va viatjar durant uns dies sense veure cap drac. Pel camí va trobar un vell que li explicà que els dracs no sempre són simpàtics i li va preguntar si volia una llança i una armadura per si de cas. Al jove camperol li va divertir la idea i el vell les hi va donar tot dient que anés amb compte, que eren bastant antigues i estaven una mica rovellades.

En Jordi li va donar les gràcies i va continuar cap a l’est.

Uns dies més tard, en Jordi va veure en la llunyania una bola de foc elevant-se per sobre el bosc. Va baixar de l’ase i va córrer en aquella direcció: li feia molta il·lusió veure un drac.

En arribar a la clariana on creia que trobaria el drac, va sentir un bramul d’angoixa que el va fer estremir. Va continuar uns metres i va trobar el drac. Estava quiet a terra, mort. La seva desil·lusió va ser enorme, però més gran encara va ser la seva sorpresa al sentir una veu que deia:

– He mort el drac! He mort el drac!

En Jordi no sabia d’on venia la veu fins que va veure un cap i un braç sortint de sota el drac. Era un cavaller. S’hi va acostar i ja li anava a retreure haver mort una criatura tan fantàstica quan es va adonar que el cavaller mateix estava aixafat sota l’enorme bèstia i no es podia moure. Just abans de morir, el cavaller li va dir:

– Dóna-li aquesta rosa a la princesa.

En Jordi va agafar la rosa, sense tenir temps de preguntar-li a quina princesa es referia.

Uns instants més tard, una noia molt bonica va sorgir d’entre els arbres i exclamà, tot corrent cap a ell i abraçant-lo:

– Has vençut el drac!

Ell no comprenia res. Quan anava a dir-li que no havia estat ell, la noia li va fer un petó a la galta. Li va dir que ella era la princesa i que l’acompanyés al seu castell. En sentir la paraula “princesa”, en Jordi li oferí la rosa i ella es va emocionar tant que ell no es va atrevir a dir-li que era de part del cavaller mort.

En arribar al castell, tothom aclamava en Jordi per la seva gran gesta. En Jordi no volia espatllar-ho, així que va adoptar un posat orgullós, va agafar la princesa per la cintura i junts es van dirigir al castell.

El final ja no cal que l’expliqui, ja que aquesta llegenda es molt coneguda. Malauradament, molta gent encara no sap tota la veritat.

El Cavaller Esclafat

Advertisements

The money…

February 21, 2009

…pelut…

…que al infern no t’han volgut!

Por si no lo entiendes:

Dimoni makes the world go around, that clinking clanking sound…

Artista convidat

June 17, 2008

El flautista d’Hamelín: Relat d’un supervivent

Tothom sap que els humans ens odien. Els fem fàstic, angúnia o por. Però mai havia vist res com els vilatans d’Hamelín.

Tot va començar amb la gran plaga, la més gran en que he participat. Vam entrar a totes les cases, vam ocupar tots els forats i vam menjar de tot. Els vilatans estaven desesperats perquè no podien fer res contra nosaltres.

Cada cop érem més, però hi havia menjar per a totes. Era fantàstic. Vivíem felices a les cases d’Hamelín i ni els gats podien fer-nos fora.

I llavors vingué ell. Duia una capa vermella i un barret amb una ploma i duia un estrany pal. Es va acostar el pal a la boca i va començar a sonar una estranya melodia. Era una melodia dolça, bonica i tranquil·litzadora. Vam deixar de pensar en el menjar i en la nostra seguretat i vam anar cap a la melodia. Aquella música era l’únic que importava.

L’home començà a caminar i totes el vam seguir. Sense deixar de tocar, l’home va sortir del poble i va entrar al bosc. Jo no pensava en res més que en la música i no vaig veure el barranc. Vaig caure rodant pel pendent fins al fons del barranc que, per sort, no era molt profund.

Quan vaig aconseguir tornar a pujar al camí, la música gairebé no es sentia.

Vaig córrer tan ràpid com vaig poder. Aquella misteriosa melodia havia envaït altra vegada els meus pensaments. Cada cop m’apropava més a l’home de la capa, tot i que encara estava una mica lluny.

De sobte, la música va parar i l’encanteri desaparegué. Ara sentia clarament el soroll que feia l’aigua del riu. M’hi vaig acostar més. El que vaig veure va ser terrible. Un calfred em va recórrer l’esquena fins a la punta de la cua. L’home havia creuat el riu i estava assegut a l’altra banda. Però totes les rates que havien intentat seguir-lo estaven a l’aigua del riu intentant no ofegar-se. No tenien la més mínima possibilitat. Jo era l’única supervivent.

Va ser el meu instint de supervivència el que em va fer reaccionar. Vaig córrer tan ràpid com vaig poder per allunyar-me de l’home i del poble. Tenia por, gana i estava cansada, així que em vaig amagar al forat d’un arbre i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar era de nit. Vaig aixecar-me per buscar alguna cosa de menjar i vaig pujar a un turonet. En arribar al cim del turó vaig veure altra vegada l’home. Aquest cop, però, el seguien un grup de nois i noies. Jo estava prou lluny per no sentir la música. Tot i així vaig caminar en direcció contrària, per evitar possibles problemes, i vaig començar a buscar alguna cosa de menjar tot pensant em com de ridículs i incomprensibles són els humans.

Adrià Balcázar Castell