Artista convidat

June 17, 2008

El flautista d’Hamelín: Relat d’un supervivent

Tothom sap que els humans ens odien. Els fem fàstic, angúnia o por. Però mai havia vist res com els vilatans d’Hamelín.

Tot va començar amb la gran plaga, la més gran en que he participat. Vam entrar a totes les cases, vam ocupar tots els forats i vam menjar de tot. Els vilatans estaven desesperats perquè no podien fer res contra nosaltres.

Cada cop érem més, però hi havia menjar per a totes. Era fantàstic. Vivíem felices a les cases d’Hamelín i ni els gats podien fer-nos fora.

I llavors vingué ell. Duia una capa vermella i un barret amb una ploma i duia un estrany pal. Es va acostar el pal a la boca i va començar a sonar una estranya melodia. Era una melodia dolça, bonica i tranquil·litzadora. Vam deixar de pensar en el menjar i en la nostra seguretat i vam anar cap a la melodia. Aquella música era l’únic que importava.

L’home començà a caminar i totes el vam seguir. Sense deixar de tocar, l’home va sortir del poble i va entrar al bosc. Jo no pensava en res més que en la música i no vaig veure el barranc. Vaig caure rodant pel pendent fins al fons del barranc que, per sort, no era molt profund.

Quan vaig aconseguir tornar a pujar al camí, la música gairebé no es sentia.

Vaig córrer tan ràpid com vaig poder. Aquella misteriosa melodia havia envaït altra vegada els meus pensaments. Cada cop m’apropava més a l’home de la capa, tot i que encara estava una mica lluny.

De sobte, la música va parar i l’encanteri desaparegué. Ara sentia clarament el soroll que feia l’aigua del riu. M’hi vaig acostar més. El que vaig veure va ser terrible. Un calfred em va recórrer l’esquena fins a la punta de la cua. L’home havia creuat el riu i estava assegut a l’altra banda. Però totes les rates que havien intentat seguir-lo estaven a l’aigua del riu intentant no ofegar-se. No tenien la més mínima possibilitat. Jo era l’única supervivent.

Va ser el meu instint de supervivència el que em va fer reaccionar. Vaig córrer tan ràpid com vaig poder per allunyar-me de l’home i del poble. Tenia por, gana i estava cansada, així que em vaig amagar al forat d’un arbre i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar era de nit. Vaig aixecar-me per buscar alguna cosa de menjar i vaig pujar a un turonet. En arribar al cim del turó vaig veure altra vegada l’home. Aquest cop, però, el seguien un grup de nois i noies. Jo estava prou lluny per no sentir la música. Tot i així vaig caminar en direcció contrària, per evitar possibles problemes, i vaig començar a buscar alguna cosa de menjar tot pensant em com de ridículs i incomprensibles són els humans.

Adrià Balcázar Castell

Advertisements

2 Responses to “Artista convidat”

  1. maiaviena Says:

    FELICITACIONS A L’ARTISTA!!!

  2. Nat+ Says:

    GENIAL!!! Este chico vale mucho!!
    (otro “trofeo” para contar toda orgullosa!)


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: